En aquest sentit, una recent sentència de l’Audiència Provincial d’Alacant ha declarat nul·la la clàusula inclosa en el testament d’un home sense descendents que va desheretar al seu progenitor, ja que es sentia abandonat per ell. Malgrat testimonis que asseguraven que quan es creuaven pel carrer canviava de vorera, l’audiència va concloure que no li havia desatès econòmicament i que per tant no hi havia motiu legal per excloure’l de l’herència. La norma vigent en el moment de la defunció deia, literalment, que podrien ser desheretats els pares que “abandonin, prostitueixin o corrompin als seus fills”.
L’abandonament emocional no és, doncs, sinònim d’abandonament a aquests efectes, excepte que en la regulació del Codi Civil català, que va incorporar en 2010 com una nova causa per privar de l’herència la falta de relació familiar entre el mort (causant) i el legitimari o desheretat “per causa imputable exclusivament a aquest últim”. La redacció de la llei catalana reflecteix una innegable realitat social. Hi ha pares que no tenen relació amb els seus fills i viceversa.
Per la seva part, el Codi Civil (aplicable en tots els territoris que no tinguin un dret privat propi) estableix en l’article 756 les causes per desheretar per indignitat o ingratitud. Una reforma de l’any 2015 va incloure com motiu per excloure de l’herència als progenitors que aquests hagin estat privats per resolució ferma de la pàtria potestat, així com els casos de violència de gènere. Literalment s’exclou al condemnat per “violència física o psíquica a l’àmbit familiar al causant, al seu cònjuge, persona a la qual estigui unida per anàloga relació d’afectivitat o algún dels seus descendents o ascendents”. A més, es va introduir expressament la discapacitat del fill com un factor rellevant per valorar la gravetat de la desatenció cap a ell.
INTERPRETACIÓ RESTRICTIVA
Como explica la sentència, i segons reiterada doctrina i jurisprudència, les causes de desheretament han de ser interpretades de manera restrictiva. En relació amb l’abandonament, s’exigeix que es constatin casos clars i greus, que s’ha d’entendre com “manca de compliment de deures d’assistència i protecció, tant físics com morals i econòmics” als fills. En definitiva, es tracta de l’incompliment dels deures inherents a la pàtria potestat: vetllar pel fills, tenir-los en la seva companyia, alimentar-los, educar-los i procura-los una formació integral.
El tribunal exemplifica quins són aquests casos de greu i absolut abandonament. Cita expressament una recent sentència del Tribunal Suprem que va declarar l’incapacitat d’un home per succeir al seu fill menor d’edat amb paràlisi cerebral al qual va ignorar i de la salut no es va preocupar, malgrat els seus reiterats ingressos hospitalaris, “sense visitar-lo ni contribuir malgrat a conèixer la precarietat eonòmica”. L’abandonament és una causa que requereix, subratlla el Suprem, “el trencament absolut, per tota la vida, de la relació paternofilial de de la infància del fill”.
Per contra, aclareix l’Audiència d’Alacant, no es pot qualificar d’abandonament, malgrat a la gravetat dels fets, actes com “haver cremat els uniformes del causant” o “fer-li el buit en una festa familiar”.
ABANDONAMENT EMOCIONAL
Correspon als hereus, d’altra banda, l’obligació de provar la certesa de la causa de desheretament si la impugna el desheretat. En el cas citat de l’Audiència d’Alacant, tant el jutjat, en primera instància, com el mateix tribunal en apel·lació van considerar que no es va demostrar prou abandonament al·legat pel mort. Atès el caràcter restrictiu d’aquestes causes de desheretament, s’exigeix que quedi “plenament acreditada”, amb els requisits de gravetat i continuïtat “jurisprudencialment exigibles”.
Segons els testimonis aportats, quan es va produir la marxa del pare, el fill ja era major d’edat. A més, tampoc hi va haver una total desatenció en l’àmbit familiar perquè es va demostrar que va tenir contactes amb el seu fill en alguns cap de setmana i festes familiars i, fins i tot, en algún període van treballar en el mateix negoci. Tot i que hi va haver amics del mort que van mantener que aquest i el seu pare no tenien una relació normal, que no es tractaven, que quan es veien pel carrer el mort canviava de vorera i que havia reconegut que el seu pare “no existia” i la seva voluntat de desheredar-lo, el tribunal va concloure que ni li va desatendre econòmicament ni va existir un veritable abandonament, més enllà de l’emocional, que, afirma la sentència, “queda dins del camp de la moral”.
El País
