El finançament de litigis permet costejar les despeses d’un plet o monetitzar el seu valor a canvi d’una part dels beneficis que generi. Aquesta és, en termes simples, la mecànica d’un negoci que, d’altra banda, ha generat certa polèmica i recels en el sector.
Per entendre el seu funcionament i aclarir dubtes sobre la seva comesa. Esade Law School i la Fundació Wolters Kluver Espanya van celebrar la setmana passada una trobada digital en què han participat alguns dels majors experts en litigation funding, així com representants de l’advocacia i del món empresarial. La benvolguda i presentació va córrer a càrrec de Cristina Sancho, presidenta de la Fundació Wolters Kluver Espanya, Sancho va agrair la bona acollida de la trobada professional que va penjar 'l’aforament complet', en la seva primera sessió virtual des que es va inaugurar al 2013. Per la seva banda, Eugenia Navarro, professora d’Estratègia i Màrqueting jurídic d’ESADE Law School, va exercir de moderadora de la sessió, guiant el debat a través de les qüestions que més interès susciten sobre aquestes empreses.
INVERSORS
En primer lloc, caldria diferenciar aquesta figura de la compra de crèdits merament especulativa, per exemple, per fons voltor. “Una empresa de finançament de litigis és, pura i simplement, un inversor financer”, va explicar Antonio Wesolowski, soci director de Wesolowski Advocats i conseller general de Calunius Capital, una firma dedicada a aquest tipus de finançaments.
En aquest sentit, es compra el dret a una porció dels futurs beneficis de litigi. Ara bé, assumint el perill d’aquest fracàs, el que suposa desenvolupar “una activitat financera d’alt risc”, ha apuntat Jesús Rodrigo Lavilla, CEO de PLA Spain, una de les primeres empreses espanyoles dedicada, de forma especialitzada, al litigation funding.
Per aquest motiu, els fons es fitxen en plets que resulten econòmicament atractius (reclamacions milionàries) i amb una perspectiva raonable d’èxit. En aquest mercat, són els arbitratges internacionals, així com les disputes per patents o infraccions del dret de competència –com el recent cas del cartell de camions–, els escollits pels inversors, donada la seva elevada quantia i una major previsibilitat del resultat.
PLETS MASSA
No obstant això, segons va assenyalar l’advocat Javier Fernández-Samaniego, soci director de Samaniego Law, el negoci està evolucionant i els fons ja s’atreveixen amb plets en massa, per exemple, a l’àmbit de les tecnològiques amb els litigis per data breach. Una oportunitat que encara no ha arribat al nostre país per les particularitats de la nostra jurisdicció.
“Litigar a Espanya és bastant més barat que en altres països de l’entorn”, va afirmar María Díaz Aldao, responsable de compliance legal i defensa penal de Repsol. A més, no hi ha cultura de mediació, de manera que els processos poden allargar-se en seu judicial, allunyant als inversors.
Aquestes són les exigències dels fons, però, des del punt punt de vista del particular, quin és el motiu pel qual voldrien acudir a aquestes empreses i no a un banc? A part de les necessitats específiques (cash flow, balanç, etc.), les companyies cerquen aquest tipus de finançament un soci amb el qual compartir el risc del plet, segons Wesolowski. A més, “és un soci que només cerca la rendibilitat del projecte”, va afegir Díaz Aldao, i no interfereix en l’estratègia lletrada del plet.
BONES PRÀCTIQUES
El finançament de litigis no està exempta de polèmica. Conceptualment, pot causar rebuig pel risc d’actuacions temeràries, per exemple, per “inflar” el plet. Fins i tot, l’ILR (Institute for Legal Reform), influent lobby vinculat a la Cámara de Comerç d’EE UU, reclama la seva prohibició. No obstant això, cal separar alguns comportaments especulatius o males pràctiques de la generalitat, va exposar Fernández-Samaniego.
Per als advocats, aquestes empreses ajuden perquè, gràcies al seu estudi exhaustiu del cas i al finançament de proves molt costoses “ens permet anar a la guerra amb les armes adequades”, va assegurar. Des d’aquesta perspectiva, va agregar Rodrigo Lavilla, possibilita portar davant el jutge amb “bon fons” que, d’altre manera, no accedirien.
Potser, la manca d’una regulació específica pot contribuir a aquesta desconfiança. Les úniques normes rectores són els codis de conducta o de bones pràctiques, com el del Club Espanyol de l’Arbitratge, que especifica que si una de les parts ha rebut diners d’un tercer per finançar els seus costos, ha de comunicar-ho, indicant la seva procedència. Una regla bàsica, en opinió de Wesolowski, per evitar conflictes d’interès.
POST-COVID-19
Davant un previsible augment de litigiositat, segons Rodrigo Lavilla, els fons seran selectius i fugiran de casos da danys i perjudicis. “Serem molt respectuosos amb el concepte de força major i amb el deure jurídic de suportar”, ha sostingut. Per contra, si creu que finançaran litigis d’empreses grans, i va manifestar el desig d’ajudar a evitar una onada de sol·licituds concursals. En aquest sentit, , Díaz Aldao va avançar que les companyies hauran de recórrer a algun instrument financer, pel que aquesta pot ser una bona solució, i que serà necessari fomentar la mediació i arbitratge.
Diari Digital Cinco Días
