Més enllà de la discriminació que habitualment s'amaga després d'aquest tipus d'episodis, la veritat és que establir un codi sobre el vestuari per als empleats forma part del dret a la llibertat empresarial que recull la Constitució espanyola en el seu article 38. Aquest precepte legitima les companyies a fixar criteris uniformes per tal de projectar una imatge determinada. No obstant això, han d'exercir aquesta potestat amb cautela, ja que, de sobrepassar certs límits, podrien vulnerar drets fonamentals dels treballadors, com el de la pròpia imatge, la no discriminació o la seguretat i salut laboral.
Un dels criteris en què es recolzen les empreses i han ratificat els tribunals per justificar certes imposicions sobre la roba de treball és el dels "usos i costums socials". És a dir, certes exigències sobre la indumentària estan justificada per les pràctiques, hàbits i regles assumides en un sector concret o en la societat en el seu conjunt. No obstant això, s'han de tenir en compte dues circumstàncies. La primera és que els usos i costums varien amb el temps; no tot el que era admissible en els noranta ho segueix sent en l'actualitat. En segon lloc, i com assenyala Antonio Pedrajas, soci director d'Abdón Pedrajas: "Les pautes han de seguir criteris de raonabilitat i proporcionalitat". Així, qualsevol dictat que vingui imposat arbitràriament a partir d'una concepció clàssica (o retrògrada) del que s'espera de la vestimenta d'una dona "pot suposar un tracte discriminatori per raó de gènere".
En aquest sentit es va pronunciar el Tribunal Suprem el 2011, quan va estimar la demanda de les infermeres d'un hospital de Cadis obligades a portar faldilla, davantal, còfia i mitges per realitzar-la. Segons la sentència, aquestes condicions, imposades únicament al personal femení, buscaven projectar una imatge "que no es correspon amb una visió actual sobre els serveis sanitaris". Per això, els magistrats van rebutjar que es tractés d'una mesura proporcional, necessària o degudament justificada, titllant-la de "pràctica empresarial discriminatòria".
El concepte d'ús i costum social "constitueix un criteri molt abstracte que ha evolucionat amb el pas del temps", explica Pedro J. Linares, secretari confederal de salut laboral de Comissions Obreres. Així ho va establir una altra sentència del Suprem, de 2001, que va rebutjar que el codi de vestimenta de Renfe, que diferenciava els uniformes per gèneres (vestit per a ells, jaqueta i faldilla per a elles), fos discriminatori. En el seu lloc, va qualificar la mesura de "objectiva i raonable en funció dels costums socials en la forma de vestir l'home i la dona". Un criteri molt diferent al del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid que, el 2015, va anul·lar l'acomiadament de la dependenta d'una botiga per no anar maquillada i amb talons a treballar, com exigien les regles d'abillament de l'establiment. En aquest cas, els magistrats van determinar que la pauta controvertida no s'ajustava a una "aparença adequada conforme als usos socials", sinó que suposava una vulneració del dret a la pròpia imatge de la treballadora.
POSSIBILITAT D'ELECCIÓ
Per tant, a l'hora de fixar un codi de vestimenta, l'empresa "ha de complir amb els requisits de proporcionalitat i necessitat, tenir en compte la comoditat de la roba per a l'exercici de l'activitat i evitar cànons diferenciats entre homes i dones", puntualitza Linares. En cas de fixar diferències per gènere, la mesura "ha de comportar la llibertat d'elecció", assevera. O, dit d'una altra manera, que no es plantegi com una obligació, sinó com una opció.
Més enllà de controlar que l'uniforme no atempti contra els drets fonamentals de l'empleat, "la companyia ha d'assegurar que les exigències compleixen amb els codis de seguretat i prevenció de riscos laborals", indica Alfredo Aspra, soci de laboral d'Andersen Tax & Legal. Un d'aquests riscos és la imposició dels talons, com així ho va establir el TSJ de Madrid, també el 2015. En aquest cas, la decisió va anul·lar la sanció imposada a una guia de Patrimoni Nacional per negar-se a portar dit calçat, que va titllar de inapropiat i incòmode, ja que el seu lloc li requeria passar molt de temps de peu. Més enllà del component discriminatori, el tribunal va considerar que la imposició de portar talons podia "perjudicar la salut de les treballadores", a l'traduir-se en incomoditat, cansament i, fins i tot, lesions.
Així mateix, l'empresa ha de fer una avaluació dels riscos que puguin derivar-se del lloc i implementar les mesures de seguretat a la roba de treball precises, ja que, com recorda Aspra, "no només es tracta d'oferir un servei de qualitat al client, sinó també de protegir la salut dels treballadors".
Diari Digital El País
