Resulta curiós que la memòria de l’avantprojecte indiqui, malgrat aquesta previsió recaptatòria, que "aquest projecte no té repercussió directa sobre les despeses i ingressos públics de l’Administració General de l’Estat", tot i que reconeix "que pot suposar un considerable impacte econòmic... que es pot veure reflectit en els pressupostos de les entitats locals". Potser és perquè la intenció sigui atribuir el seu ingrés ales Hisendes Locals o potser, fins i tot, s’hagi previst la seva cessió a les sempre necessitades Comunitats Autònomes. Res es diu expressament al respecte, encara que una d’aquestes solucions, o fins i tot alguna intermèdia seria conseqüent amb les afirmacions d’aquesta memòria.
En aquest cas s’hauria de resoldre el problema de com fer l’assignació o cessió de la recaptació. Si la despesa de recollida o reciclatge tendeix al local, s’hauria d’evitar la clàssica distorsió o tradicional error de distribuir un impost sobre consum segon el lloc de producció, adquisició intracomunitària o importació. Si del que es tracta és de tributar el consum, cal tenir en consideració el lloc on el mateix tingui lloc i no on es fabriqui, o entregui el plàstic que, per mor de simplicitat per al contribuent o eficiència per a l’Administració, sol ser el lloc del fet imposable.
S’exclouen de l’àmbit d’aplicació únicament les Ciutat Autònomes de Ceuta i Melilla, sense explicació addicional al respecte, allà el plàstic no sembla ser un problema.
No obstant això, la definició d’aquests envasos com a objecte imposable és molt àmplia. Inclou qualsevol producte de plàstic no reutilitzable, que serveix per a contenir qualsevol altre producte, líquid o sòlid, fins i tot, si entren en la seva composició altres materials addicionalment. Per tant, no grava els objectes de plàstic en sí, sinó únicament quan la seva funció sigui contenir altres.
La definició d’un objecte imposable per la seva funció, i no per la seva naturalesa o composició, sens dubte plantejarà dificultats, però anirem veient com resoldre-les. Tal i com està redactat, no sembla que el fet imposable abasti a aïllants, peces de vehicles (fins i tot si tanquen o protegeixen a altres), parament, roba, fundes de mòbils, etc. El dubte sorgeix inevitable en films, borses i altres recipients.
Com és propi i habitual en els impostos indirectes sobre el consum, amb l’excepció dels que graven l’electricitat per un greu oblit del legislador, si l’envàs es destina a la seva exportació o, en general, a clients fora del territori d’aplicació d’aquest impost, s’aplicarà una exempció. El mateix passarà si els envasos es destrueixen immediatament després de la seva fabricació o es destinen a l’acondicionament primari de medicaments.
Encara que es tracti d’un impost indirecte, no hi ha norma que permeti o exigeixi la seva repercussió expressa en factura. Compte per tant amb els contractes signats, en particular si són de llarga durada, ja que pot no estar clar que aquest nou cost sigui repercutible al client.
Aquest nou impost s’exigirà a qui realitzin la fabricació, importació o adquisició intracomunitària dels envasos no reutilitzables i la base imposable estarà constituïda per la quantitat, expressada en quilograms, de plàstic continguda en els envasos que formen part de l’àmbit objectiu d’aquest impost.
És un encert d’aquest projecte que introdueixi el concepte de base liquidable, permetent reduir del imposable els quilograms de plàstic incorporat al procés de fabricació provinent de plàstic reciclat de productes utilitzats en el territori d’aplicació de l’impost. Aquesta mesura d’un costat afavoreix la recollida i reciclatge i de l’altra limita o impedeix l’ús amb aquesta finalitat de plàstics importats per al seu reciclatge. No obstant això, aquesta limitació podria no ser compatible amb el Dret de la UE i caldrà veure com evoluciona la seva aplicació. La certificació del gestor de residus es converteix en peça clau d’aquesta possible reducció de l’impost. La norma no especifica si el plàstic reciclat ha d’haver prèviament tributat ni sembla exigir que el recicli el mateix fabricant dels envasos no reutilitzables.
El tipus impositiu serà de 0,45 euros per quilogram, una quantitat certament molt elevada si considerem el preu de mercat de molts productes d’alimentació que es venen amb embolcall plàstic. Passar de no tributar a aquest nivell de gravamen podria considerar-se certament excepcional.
La norma proposada admet que, si prèviament es va pagar l’impost, però després el producte es destina a l’exportació o es destrueix a alguna altre finalitat exempta, prèvia acreditació, podrà recuperar-se la quota satisfeta.
En un altre ordre, de mera redacció, podria la llei proposada assenyala que mitjançant Ordre Ministerial s’establiran les obligacions formals i períodes i lloc de pagament específics d’aquest nou impost, millor que referir-se a "la persona titular del Ministeri d’Hisenda".
Introdueix per últim aquesta proposta una figura del representant fiscal de l’obligat tributari no establert en uns termes nous per a nosaltres, al referir expressament a l’article 358 de la Directiva 2006/112 de l’IVA. Finalment, configura un règim especial d’infraccions i sancions, considerant les noves obligacions que estableix per als contribuents d’aquest impost.
Diari Digital Expansión
