La Directiva sobre la privacitat i les comunicacions electròniques [2] estableix que els Estats membres poden limitar els drets dels ciutadans quan aquesta limitació constitueixi una mesura necessària, proporcionada i apropiada en una societat democràtica per protegir la seguretat nacional, la defensa i la seguretat pública, o garantir la prevenció, investigació, descobriment i persecució de delictes o la utilització no autoritzada del sistema de comunicacions electròniques.
L'Audiència Provincial de Tarragona exposa que, amb posterioritat a l'adopció de la decisió del jutge instructor, el legislador espanyol va introduir [3] dos criteris alternatius per determinar el nivell de gravetat d'un delicte respecte del qual s'autoritza la conservació i la cessió de les dades personals. El primer és un criteri material, vinculat a delictes específics i greus, especialment lesius per als interessos jurídics individuals i col·lectius. El segon és un criteri normatiu-formal que estableix un llindar mínim de tres anys de presó, llindar que abasta la gran majoria dels delictes. A més, el tribunal espanyol s'observa que l'interès de l'Estat a castigar les conductes infractores no pot justificar ingerències desproporcionades en els drets fonamentals consagrats en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea ( «Carta»). Per tant, l'Audiència Provincial de Tarragona pregunta al Tribunal de Justícia sobre la fixació del llindar de gravetat dels delictes a partir del qual pot justificar una ingerència en els drets fonamentals, com l'accés per part de les autoritats nacionals competents a les dades personals emmagatzemats pels proveïdors de serveis de comunicacions electròniques.
[1] Llei 25/2007, de 18 d'octubre, de conservació de dades relatives a les comunicacions electròniques ia les xarxes públiques de comunicacions (BOE núm 251, de 19 d'octubre de 2007, pàg. 42.517).
[2] Directiva 2002/58 / CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de juliol de 2002, relativa al tractament de les dades personals ia la protecció de la intimitat en el sector de les comunicacions electròniques (Directiva sobre la privacitat i les comunicacions electròniques) (DO 2002, l 201, pàg. 37), en la versió modificada per la Directiva 2009/136 / CE del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de novembre de 2009 (DO 2009, l 337, pàg. 11 ).
[3] Llei Orgànica 13/2015, de 5 d'octubre, de modificació de la Llei d'enjudiciament criminal per a l'enfortiment de les garanties processals i la regulació de les mesures d'investigació tecnològica (BOE núm 239, de 6 d'octubre de 2015, pàg. 90192).
Mitjançant la seva sentència dictada avui, el Tribunal de Justícia recorda que l'accés de les autoritats públiques a dades personals emmagatzemades pels proveïdors de serveis de comunicacions electròniques en el marc d'un procediment d'instrucció penal està inclòs en l'àmbit d'aplicació de la Directiva. A més, l'accés a les dades que permeten identificar els titulars de la targeta SIM activades amb un telèfon mòbil sostret, com els noms, els cognoms i, si escau, les direccions d'aquests titulars, constitueix una ingerència en els drets fonamentals de aquests, consagrats a la Carta. No obstant això, el Tribunal de Justícia declara que aquesta ingerència no presenta una gravetat tal que, en l'àmbit de la prevenció, investigació, descobriment i persecució de delictes, aquest accés hagi de limitar-se a la lluita contra la delinqüència greu.
El Tribunal de Justícia assenyala que l'accés de les autoritats públiques a dades emmagatzemades pels proveïdors de serveis de comunicacions electròniques constitueix una ingerència en els drets fonamentals al respecte de la vida privada ia la protecció de dades, consagrats a la Carta, fins i tot a falta de circumstàncies que permetin qualificar aquesta ingerència de «greu» i sense que sigui rellevant que la informació relativa a la vida privada de què es tracti tingui o no caràcter sensible o que els interessats hagin patit o no inconvenients en raó d'aquesta ingerència. No obstant això, la Directiva enumera objectius que poden justificar una norma nacional que reguli l'accés de les autoritats públiques a aquestes dades i estableixi d'aquesta manera una excepció al principi de confidencialitat de les comunicacions electròniques. Aquesta enumeració té caràcter exhaustiu, de manera que aquest accés ha de respondre efectiva i estrictament a un d'aquests objectius. El Tribunal de Justícia observa a això que el tenor de la Directiva no limita l'objectiu de la prevenció, investigació, descobriment i persecució de delictes a la lluita contra els delictes greus, sinó que es refereix als «delictes» en general.
En la seva sentència Tele2 Sverige, 4, el Tribunal de Justícia va declarar que únicament la lluita contra la criminalitat greu pot justificar l'accés de les autoritats públiques a dades emmagatzemades pels proveïdors de serveis de comunicacions electròniques que, examinats en el seu conjunt, permetin extreure conclusions precises sobre la vida privada de les persones les dades es veuen afectats. No obstant això, aquesta interpretació estava motivada pel fet que l'objectiu perseguit per una norma que regula aquest accés ha de guardar relació amb la gravetat de la ingerència en els drets fonamentals en qüestió que suposi aquesta operació. En efecte, d'acord amb el principi de proporcionalitat, una ingerència greu només pot estar justificada en aquest àmbit per l'objectiu de lluitar contra la delinqüència que al seu torn també s'hagi de qualificar de «greu». En canvi, quan la ingerència no és greu, aquest accés pot estar justificat per l'objectiu de prevenir, investigar, descobrir i perseguir «delictes» en general.
El Tribunal de Justícia considera que l'accés limitat únicament a les dades coberts per la sol·licitud que es tracta no pot qualificar-se d'ingerència «greu» en els drets fonamentals dels individus les dades es veuen afectats, ja que aquestes dades no permeten extreure conclusions precises sobre la seva vida privada. El Tribunal de Justícia dedueix que la ingerència que suposa l'accés a aquestes dades pot estar justificada per l'objectiu de prevenir, investigar, descobrir i perseguir «delictes» en general, sense que sigui necessari que aquests delictes siguin qualificats de «greus» .
NOTA: La remissió prejudicial permet que els tribunals dels Estats membres, en el context d'un litigi del qual estiguin coneixent, interroguin al Tribunal de Justícia sobre la interpretació del Dret de la Unió o sobre la validesa d'un acte de la Unió. El Tribunal de Justícia no resol el litigi nacional, i és el tribunal nacional qui ha de resoldre el litigi de conformitat amb la decisió del Tribunal de Justícia. Aquesta decisió vincula igualment als altres tribunals nacionals que coneguin d'un problema similar.
Portal Jurídic Legal Today
